Em dic Teresa Juan, soc odontòloga i visc i treballo a Formentera.

La primera vegada que vaig anar a Ruanda va ser al 2017. M’hi vaig apuntar perquè coneixia l’Anna, amiga i companya de la universitat, i que era membre de l’Associació Rosa Dilmé. En aquell primer viatge, els companys i companyes de l’associació em varen acollir de forma excepcional i una vegada allà vaig veure l’encomiable tasca que hi feien.

L’arribada a Ruanda va ser emocionant. El paisatge és preciós, amb una flora exuberant: plataners, eucaliptus, plantes de cafè, etc. El color verd de la vegetació contrasta amb la terra vermellosa i amb els colors vius dels vestits de ruandesos. El ritme és lent, en diuen “ritme africà”. L’idioma, el més difícil, és el kiniruandès, encara que alguns parlen francès i, els més joves, anglès.

A la vora de la carretera hi ha rius de gent caminant, alguns en bicicleta i els més afortunats condueixen una moto i molt pocs un cotxe. És diumenge i van tots mudats a misa (la població és majoritàriament catòlica).

Arribem al poble de Ruli, la nostra destinació. A l’Anna, la Maria i en Ramon els coneix molta gent, tot són abraçades i salutacions efusives. La seva arribada és un esdeveniment molt esperat. Ells saluden constantment i jo, atònita, penso que la rebuda és el fruit de la gran feina que han fet aquí des de fa 12 anys. Els nens s’apropen, tenen curiositat, et toquen i t’agafen de la mà. No et deixen anar. És emocionant.

Ja més calmats, fem reunions amb les monges. Jo no vaig conèixer la Rosa Dilmé, havia mort l’estiu passat. Elles ens expliquen com va l’orfanat, l’hospital, l’escola rural, etc. Parlem de les seves necessitats, de tot el material que portem i de com distribuir-lo.

La meva feina allà era treballar en el gabinet odontològic de l’hospital de Ruli, juntament amb el companys i companyes de l’associació i amb els dentistes del propi hospital. Els nostres pacients eren nens de l’orfanat, les noies de l’escola rural i, també, veïns de la zona. Els tractaments que fèiem eren senzills com extraccions i obturacions. També dedicàrem algunes jornades a l’educació sanitària a les escoles, que consistia en donar consells preventius d’higiene, com per exemple explicar la tècnica de raspallat. Havíem portat material i instrumental per treballar i per deixar allà. Els raspalls de dents els repartiem en grups, sempre i quan n’hi hagués un per cadascú.

La llet en pols de continuació i els medicaments eren molt ben rebuts a l’hospital. Igual que el material escolar que entregàvem a les escoles. La col·laboració de l’associació per poder construir dipòsits d’aigua o dotar d’ordinadors algunes escoles són exemples de la excel·lent tasca que fan l’Anna, en Ramon, la Maria, la Sònia i altra gent que hi col·labora de forma habitual o esporàdica.

L’associació Rosa Dilmé és una associació compromesa amb el poble de Ruli que escolta i coneix bé quines són les seves necessitats.

En definitiva, va ser sense dubte una experiència molt gratificant que he tingut la sort de poder-la repetir.